jueves, 29 de marzo de 2012

UNA MICA MÉS


<<Els mariners i empleats, amb destrals, els uns i amb revòlvers els altres, feien retrocedir als homes que volien pujar als bots>>, declarà l’Emili a New York. <<Qui tenia la mala sort de caure a terra podia donar-se per mort>>

<<No a tothom se li permetia pujar als bots salvavide>>, van declarar Florentina i Assumpció, entre sanglots <<Un pobre  home va arribar nedant al nostre bot i s’hi va agafar. Tremolava de fred i quasi no podia ni enraonar. D’una ganivetada li van tallar la mà. A d’altres, els van matar a trets>>
Bot número 12 on anaven les germanes Duràn

Per combatre el fred, Florentina i Assumpció, s’aferren l’una a l’altra. Miren el cel. <<Mai no l’havíem vist tan estrellat>>, reconeixen a New York. Els bots s’organitzen  i, alguns, es lliguen entre sí. El d’elles amb el 4, el 10, el 14 i el D. Amb cada unió, l’esperança de trobar vius l’Emili i en Julià, se’ls esvaeix. Dues llarguíssimes hores més tard, la llum blava d’unes bengales, el so profund i ronc d’una sirena, i una nova esperança: el seu bot, unit amb els altres quatre i el plegable, acudeix al rescat dels supervivents dels plegables A i B. Florentina escodrinya els rostres demacrats dels que pugen, reconeix el segon oficial, Lightoller, i mira de  saber d’en Julià i l’Emili, però no sap anglès i l’oficial no l’entén.

Entretant el Carphatia ha començat les feines de salvament i d’acolliment dels nàufrags. Els bots són hissats, es reparteix roba d’abric, mantes, sopa i  te calent, i s’atén als ferits. A dos quart de nou del dilluns de Pasqua, l’últim bot, el de Florentina i Assumpció, és rescatat. Les noies, mig congelades, són enviades a l’infermeria.
El bot 12 en arribar al Carphatia

La confusió regnant, la circumstància que el bot d’en Julià i l’Emili fos dels primers en ser hissat, els múltiples llocs habilitats per atendre els nàufrags i el lamentable estat en que es troben Assumpció, Florentina i l’Emili , fa que no sàpiguen res els uns dels altres. Els dies següents, una terrible tempesta els fa témer un altre naufragi.
Passatgers del Carphatia ajuden als supervivents del Titànic

L’endemà, a Barcelona, La Vanguardia, publica els contradictoris despatxos que arriben de New York, Boston i París, anunciant el naufragi del Titànic. En uns s’explica que hi ha molt pocs supervivents i en d’altres que tothom ha estat rescatat. Els familiars d’en Julià, de l’Emili i de les dues germanes Duran, se’ls llegeixen i esperen. El dia 18, el mateix en que el Carphatia arriba a New York, un telegrama de la White Star Line els dóna per morts.


<<En arribar a New York, creiem que ens portarien a l’illa d’Ellis per passar pels tràmits d’immigració>>, explicà en Julià <<En atenció al dol i sofriment dels supervivents, aquest procediment es va suspendre. Mai no oblidaré la visió del port a vessar de plorosos familiars, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants de dies amb el balanceig del mar, tot se m’engronsava. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar a la meva estimada i a la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar. Per desgràcia, el bon amic argentí, que ens va alertar, no el vaig trobar>>



El mateix dia, la White Star Line, telegrafia a Barcelona avisant que els quatre passatgers catalans s’han salvat.


miércoles, 28 de marzo de 2012

CONTINUEM AMB ELS CATALANS

Un majestuós iceberg de trenta metres d’alçada i un resplendent Titànic de quaranta-sis mil tres-centes vint-i-vuit tones i que navega a una velocitat de 22,5 nusos, es dirigeixen l’un contra l’altre. Fleet i Lee, els servioles, veuen una boirina que avança cap ells i perceben un alè glaçat que els congela l’ànima. Intueixen la presencia del gel. Quan el veuen, el xoc és imminent. Frederick Fleet fa sonar tres cops la sirena d’alarma i telefona al pont: <<Un iceberg just davant>>
Trenta-vuit segons més tard, el Titànic està ferit de mort.
Un cruixit, un lleuger tremolor, uns quants trossos de gel, que cauen a coberta, són el primer anunci pels passatgers que encara no s’han retirat. No en fan cas: estan a bord del vaixell més segur del món.
Mig adormits, en Julià i l’Emili escolten veus i uns cops a la porta: <<Salgan enseguida! ¡Hay peligro afuera!>>, els avisa un amic argenti.
Treuen el nas al passadís i, per les cares i corredisses, comproven que és veritat. <<Agafin els salvavides, deixin les seves pertinences a les cabines i pugin a la coberta>>, repeteix un cambrer que truca a totes les portes. Les dues germanes miren les bosses amb les fotografies dels pares, dels parents i amics; el petit joier nacrat amb les medalles que els ha donat la mare; la vànova de l’àvia; els preciosos vestits nous...
<<Som-hi!>>, apressen en Julià i l’Emili.
 El llançament de bengales és el detonant del deliri. Els passatgers de tercera veuen els besllum, les cabines i passadissos estan inundats,  l’aigua continua entrant i la inclinació del vaixell és un mal presagi. Els diuen que esperin. <<A, què? A ofegar-nos>> Pregunta una dona amb un nadó als braços i un parell de marrecs més enganxats a les faldilles. El seu home, prem la gorra i calla. L’única via d’accés està barrada i les escaletes de ferro que ascendeixen els sis pisos que els separen de la salvació, no són aptes per a nens. Entretant, el primer oficial Murdoch, que s’ocupa dels bots d’estribord, i el segon oficial Lightoller, que s’ocupa dels de bavor, tenen dificultats per convèncer les dames que han d’abandonar les comoditats del Titànic. L’aigua està molt avall i és molt negra i fa molt fred i, el pitjor de tot, han de deixar els seus homes.
Es llença un coet blanc, els incrèduls comencen a creure i els desesperats es desesperen més. El vaixell s’inclina perillosament, als crits i plors, s’hi afegeix l’estrèpit de la trencadissa. Florentina s’aferra, al Julià. L’Emili els segueix estirant de l’Assumpció. A cops i empentes i agafant-se a tot el que no cau per la borda arriben a dalt. L’espectacle és dantesc: les enormes hèlices són fora de l’aigua, la gent s’amuntega, s’empeny i es trepitja, per accedir a un bot; els mariners i alguns heroics passatgers, a risc de la seva vida, obren pas a les dones i els nens.
Han passat dues hores des del xoc i el naufragi és imminent. <<Senyores! Senyores!>>, crida un mariner. Florentina s’abraça al seu promès i li suplica que vagi amb elles. <<Només les dones>>, insisteix el mariner. Es fan una última abraçada i un últim bes i una última mirada i el bot número dotze, amb disset dones, tres tripulants i quaranta-tres places buides es abaixat. En tocar l’aigua, els tripulants remen amb força per separar-se el màxim possible del Titànic que, gràcies a William Bell, el maquinista principal i a alguns fogoners que treballen a les calderes 2 i 3, llueix com un palau. Veuen alçar-se la popa i a grups de passatgers que, en un il·lús intent de fugir del malson, es llencen al mar amb l’esperança de ser rescatats pels ocupants d’algun bot. Les dues germanes ploren. L’Emili i en Julià no es donen per vençuts. Com que a bavor no queden bots, corren cap a estribord. Allà la situació és molt pitjor i no hi cap possibilitat que els deixin pujar.
<<O ara, o mai>>, —crida en Julià. Es penja d’una de les cordes del bot que està sent arriat, es deixa lliscar i d’un salt s’hi fica. L’Emili el segueix, però un mariner, que ha vist la maniobra, l’enganxa pel coll i d’una estrebada el fa enrere. <<O ara, o mai!>>, crida, també, l’Emili. Es desfà del mariner, s’agafa de la barana, es dóna impuls i salta. Té sort. Tot i que en la caiguda es trenca una cama i perd el coneixement, cau dins la barca, en Julià l’amaga sota unes lones i mira al voltant dispost a defensar el seu amic de les ires. El que veu és un grup de desventurats jugant-s’ho tot a una carta.
—Remin! —ordena un cambrer—. Si no serem engolits pel remolí.
—Socors! Socors! —supliquen els que són dins l’aigua.

A bord les llums fan pampallugues, s’envia el darrer SOS, el capità relleva la tripulació amb un “Salvis, qui pugui”, una xemeneia es desploma i la cridòria s’intensifica. A les dues i quart, després de una dolorosa agonia, el Titànic profereix un soberg bram i es parteix en dos. Per uns instants, que semblen eterns, la popa sura suspesa en el no res, gira sobre si mateixa, i es submergeix, a poc a poc, ràpid, més ràpid; les calderes esclaten, els llums s’apaguen, s’escolten udols i laments. Un gran remolí remou la calmada superfície i xucla tot el que pot.



Una estoneta més, i silenci absolut.

martes, 27 de marzo de 2012

CUBÀ O ESPANYOL?

    
Servando Oviés i Rodríguez
Diu el llistat de passatgers del Titànic que Mr. Servando José Florentino Oviés i Rodríguez havia nascut el dilluns, 21 de febrer de l’any 1876, fill de Ramon Oviés i Maria del Carmen Rodríguez; que, en el moment del naufragi, tenia 36 anys; que era comerciant; que havia pagat £27 14s 5d per la cabina D43 de primera classe i que havia pujat al Titànic en el port francès de Cherburg (el mateix port on van pujar els catalans).

També diu que va morir en el naufragi i que el seu cos (Nº 189) va ser rescatat pel Mackay-Bennet. En un primer moment com que el cos vestia un abric negre, uns pantalons blaus i un jersei gris amb els inicials “J.R” es va pensar que era un mariner fins que va ser identificat per J A Rodríguez de Rodríguez & Company, de la Habana. El 3 de maig, va ser enterrat al Fairview Cemetery de Halifax però uns dies després, el van exhumar i el 15 de maig el van tornar a enterrar en el cementiri catòlic “Mount Olivet”

La seva esposa, que vivia a l’Habana, va reclamar a la “White Star Line”, la companyia naviliera 75.000 dòlars per la pèrdua de la seva vida  i 2800 més per la pèrdua d’equipatge.  

A la revista asturiana La Nueva España, que va descubrir el cas de Servando en 1998, afirma que “llevaba consigo en el camarote doce cajas de algodón y puntillas, fletados a su nombre por la compañía neoyorkina Clafin H.B. & Co”

Al número 185 de la revista de la Arxidiòcesis de l’Habana hi ha un article escrit per Waldo Fernández Cuenca en relació a la petjada del Titànic a Cuba. En aquest article s’explica la història de Servando José Florentino Oviés.

Es diu que l’asturià va emigrar a Cuba quan tenia quinze anys per entrar a treballar a la fàbrica del seu oncle José Rodríguez. Allà, gracies a que era molt treballador i a un gran creixement econòmic , la petita empresa es converteix en el “Palacio de Cristal” i Servando ha de viatjar sovint a contactar amb els proveïdors.

En l’últim viatge, visita a la seva mare, que viu a Avilés,  a clients anglesos i francesos. Just és a París  quan queda subjugat per la magnificència del Titànic. S’hi embarcarà i visitarà els clients de New York.

Mai no hi va arribar.  


<><> <><>

viernes, 23 de marzo de 2012


CAUSES DEL NAUFRAGI
Del fatal cúmul de coincidències que van propiciar el naufragi del Titànic i l’elevat nombre de víctimes se n’ha parlat i escrit molt. Només cal rellegir les noticies aparegudes en els mitjan s els dies posteriors a la tragèdia i les que s’han publicat amb posterioritat i després de minuciosos i exhaustius anàlisis per comprovar que n’hi ha de tots colors.

Aquells qui contemplen els aspectes tècnics, esmenten les dimensions i pes del Titànic, l’excessiva velocitat;  la ruta, massa al nord, en un mar infectat de camps de gel; l’omissió dels avisos  per part d’una radiotelegrafistes molt ocupats en enviar missatges dels passatgers a les seves amistats; el retard en veure l’iceberg que se’ls venia damunt; les equivocades maniobres del primer  oficial William M. Murdoch, que no van evitar la col·lisió; l’escassetat de bots salvavides; i fins i tot, les baixes temperatures de l’aigua i l’absència de lluna en un cel magníficament estrellat.
Per a d’altres, va ser el resultat de l’arrogància humana.
I per molts d’altres, un seguit d’enigmes i estranyes circumstàncies orquestrades pel destí.  


VISIONS, REVELACIONS, PREMONICIONS...
Vint anys abans, el periodista William Thomas Stead va descriure la col·lisió d’un enorme vaixell amb un iceberg. Casualment, el capità era el mateix Edward Smith. Casualment, també, William Thoma Stead era al Titànic la nit del quinze d’abril del 1912 i va morir en el naufragi.

Catorze anys abans, i com ja he explicat en aquest blog, l’escriptor Morgan Robertson va escriure “Futilitat” on narrava, amb gran nombre de detalls i una precisió aclaparadora, el naufragi del Titan. Diuen, les seves amistats, que Robertson tenia facultats mediúmiques.

Entre les cancel·lacions d’última hora, van ser molt comentades les del senyor J. P. Morgan, un dels propietaris de la companyia naviliera i que acostumava a viatjar en tots els viatges inaugurals; la de Lord Gird, el màxim mandatari de la mateixa companyia, i la del matrimoni Wanderbright que, deu minuts abans que el Titànic salpés varen renunciar a viatjar. En la fugida, van deixar a bord el seu nombrós i voluminós equipatge i tot el seu servei.

Victor Peñasco y Castellana, nebot d’en Canalejas, el ministre d’Alfons XII, va prometre a la seva mare que no viatjaria per mar quan va sortir de viatge de noces. El reclam del Titànic, però, el luxe i magnificència que desprenien  van ser determinants perquè el jove matrimoni i una servent s’hi embarquessin en primera classe. Per despistar a la seva mare, que havia tingut la premonició d’una catàstrofe marítima,  varen deixar al seu majordom a París amb un munt de postals de diverses ciutats europees perquè les envies a Madrid. Maria Josefa Pérez de Soto, la seva dona, i Fermina, la donzella, van declarar que l’últim cop que el van veure ajudava a pujar a una dona que duia un nadó.
En el viatge de disset mesos, els Peñasco havien gastat l’equivalent a 1.850.000€.  








jueves, 22 de marzo de 2012

Frederick i Augusta Goodwin amb els seus fills Lilian, 16, Charles E. 14, William 13, Jessie 12, Harold 10.
          El petit Sidney Leslie Goodwin de 19 meses.
 Tots ells, immigrants de tercera classe, van morir en el naufragi.

Malauradament, l’accés a la coberta de bots estava limitada als passatgers de primera classe i restringida als de segona i tercera, on s’allotjaven la major part d’immigrants.Com en el cas dels Goodwin, eren famíliesnombroses, tan carregades de fills com d’esperances.

Ensems les gelades aigües, els glaçava el somriure, els congelava els somnis i se’ls empassava a una foscor interminable, “Sun Yat Sen”, el gosset pequinès de Myra Harper, “Lady”, el pomerà de Margaret Hays i el d’Elizabeth Barrett Rothschild, tenien un lloc en els bots salvavides.

            Part del Cant V de “El naufragi del Titanic” de Hans Magnus Enzensberger, poeta i assagista alemany guardonat amb el Premi Princep d'astúries de comunicació i humanitats l'any 2002.

Preneu el que us han pres,
preneu per la força el que sempre ha estat vostre,
va cridar, congelant-se dins l’ajustada jaqueta,
el cabell ondulant sota el pescant,
sóc un dels vostres, va cridar,
¿què espereu? ¿Ara és el moment,
tireu a terra les baranes,
llenceu aquests degenerats per la borda,
amb tots els seus baguls, gossos, lacais,
dones i, fins i tot, nens,
feu servir la força bruta, els ganivets, les mans.
I els va ensenyar el ganivet,
i els va mostrar les mans nues.

Però els passatgers de l’entrepont,
emigrants, tots a les fosques,
es van treure les gorres
i el van escoltar en silenci.
¿Quan us revenjareu,
si no ho feu ara? ¿O és que no suporteu
veure sang?
¿I la sang dels vostres fills?
¿I la vostra? I es va esgarrapar la cara,
i es va tallar les mans,
i els va mostrar la sang.

Però els passatgers de l’entrepont
l’escoltaven immòbils.
No perquè ell no parlés lituà
(no hi parlava), ni perquè estiguessin borratxos
(feia temps que havien buidat
les seves antiquades ampolles
embolcallades en rònecs mocadors),
ni perquè estiguessin afamats
(tot i que sí que ho estaven):
Era una altra cosa. Quelcom
difícil d’explicar.

Entenien bé el  que els deia, però no
l’entenien a ell. Les seves frases
no eren les seves frases. Colpejats
per altres pors i altres esperances,
aguaitaven allà, pacientment
amb les seves bosses, els seus rosaris,
els seus raquítics fills, recolzats
a les baranes, van deixar
passar als altres, fent-los atenció
respectuosament
i van esperar fins que es van afogar.

miércoles, 21 de marzo de 2012


El camí vers el desastre havia començat cinc anys enrere en el transcurs d’un sopar a la mansió de Lord Pirrie.
William Pirrie, gerent de les drassanes Harland and Wolff, i Bruce Ismay, armador i president de la White Star Line, decideixen la construcció de tres vaixells a vapor, ràpids, luxosos i on tingui cabuda una tercera classe. Amb aquests transatlàntics, pretenen guanyar als competidors i ser la naviliera escollida pels capriciosos milionaris delitosos d’exhibir-se, per la prospera classe mitjana que vol ascendir un graó, o uns quants, i pels desheretats de la fortuna que aspiren a deixar de ser-ho en el nou continent. Els noms escollits, Olympic, Titànic i Gigantic, mostren l’ambició del projecte i les seves pròpies ambicions.

Thomas Andrew, nascut a Irlanda del Nord el 7 de febrer de 1873, constructor i dissenyador de vaixells i un dels principals accionistes de les drassanes Harland& Wolff de Belfast, fou l’encarregat del projecte. Per la construcció del Titànic va utilitzar els millors materials i les tecnologies més avançades, com els compartiments estancs que dividien el casc en 17 seccions independents que, teòricament, el feien insubmergible, i una completíssima sala de radiotelegrafia. Pel que fa a comoditats i luxes , a més a més de piscina interior, gimnàs, pista de squash, bany turc, biblioteca i sala de recepció, disposava de tres ascensors.

La culminació és a tocar.
Un majestuós iceberg de trenta metres d’alçada i un resplendent Titànic de quaranta-sis mil tres-centes vint-i-vuit tones i que navega a una velocitat de 22,5 nusos, es dirigeixen l’un contra l’altre. Fleet i Lee, els servioles, veuen una boirina que avança cap ells i perceben un alè glaçat que els congela l’ànima. Intueixen la presencia del gel. Quan el veuen, el xoc és imminent. Frederick Fleet fa sonar tres cops la sirena d’alarma i telefona al pont: <<Un iceberg just davant>>
Trenta-vuit segons més tard, el Titànic està ferit de mort.
Un cruixit somort, un lleuger tremolor, uns quants trossos de gel, que cauen a coberta, són el primer anunci pels passatgers que encara no s’han retirat. No en fan cas: estan a bord del vaixell més segur del món.
El capità Smith corre cap el pont i l’informen que han xocat contra un iceberg per la banda d’estribord. Thomas Andrews es convocat immediatament i baixa decideixen revisar el vaixell per avaluar els danys. Així que l’enginyer descobreix que , cinc, dels setze compartiments, la carbonera, la sala de correu, una sala de calderes i les bodegues 1, 2, i 3, estan inundades determina que no hi ha res a fer. Al Titànic li queden una hora o una hora i mitja de vida.
Conscient que no hi ha ni temps ni prou bots per a tothom, el capità, ordena que es doni prioritat a les dones i als nens i als radiotelegrafistes que enviïn la posició i el senyal d’auxili internacional.


Andrews s’encarrega d’avisar als passatgers i d’ajudar-los a pujar a un dels bots salvavides.




En el disseny original l’Olimpic i el Titànic havien de dur 66 bots salvavides, en els que hi cabrien totes les persones que anaven a bord. Tanmateix, la companyia naviliera va pensar que els passatgers i la gent, en veure tants de bots, desconfiria de la seguretat dels seus vaixells i va optar per posar-n’hi només 32 (que eren el doble dels que pertocaven per llei).

Ni el capità Smith ni l’enginyer Andrews van sobreviure a la tragèdia.
Un dels supervivents més criticats, i amb raó, va ser l’armador i president de la White Star Line, Bruce Ismay, que va abandonar el seu Titànic quan encara quedaven moltes dones i nens a bord. Per aquest motiu la societat londinenca el va qualificar com un dels més grans covards de la història.
  
                                                       






martes, 20 de marzo de 2012

                                            

                                                 
                                                               El catalans del Titànic
Asseguts a les hamaques de coberta, contemplen el capvespre: el cel roig, les aigües roges, l’immens sol roig i, engronsant-se en la llum daurada, els seus somnis. Un parell de capvespres més i seran a New York, i d’allà a Cuba, i a Cuba una nova vida, tota per estrenar. Tan per estrenar com ho és tot en el vaixell que els hi porta: el Titànic, la joia de la corona de la White Star Line. El més gran i més luxós del món, deien els cartells publicitaris de la companyia naviliera. Uns cartells a color penjats arreu per promocionar el viatge inaugural que salparia del port anglès de Southampton i, després de fer escala al port francès de Cherburg i a l’irlandès de Queenstown (Cork),  atracaria al de New York.
Quan el van veure, se’n van enamorar. Eren joves, decidits, emprenedors i valents i res, tret de la família i d’una Barcelona, que se’ls quedava petita, els retenia. La imatge del transatlàntic salpant les aigües majestuosament amb les quatre magnifiques xemeneies escopint fum, era just el que esperaven. S’ho vendrien tot i s’hi embarcarien.  Formarien part dels molts catalans que s’havien traslladat a Cuba, després de la independència de les colònies continentals, però no ho farien amb una mà al davant i una altra al darrera. A Barcelona vivien bé i si es llençaven a l’aventura americana era per viure molt millor. Sabien que la condició de català era un grau per ser ben acceptat per a la societat cubana i ells n’eren una excel·lent representació
En Julià Padró i Manent, nascut en una aïllada masia de Lliçà d’Amunt, estava destinat, com havien fet els seus avis i els seus pares, a conrear les terres i a tenir cura del bestiar. Una vida tradicional que tenia en compte les recomanacions del Calendari del Pagès, publicat des del 1856 per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidro. “És tan bonich”, es llegia a la introducció del primer exemplar “ veurer al home en los valls, en los camps y en la montanya qual Rey de la naturalesa, mentras l’ausell refila y lo sol dissipa los vapors de la rosada, saludant amb cantichs d’alabansa al seu Criador i Senyor!” Molt bonic, pensava en Julià, però molt més bonic deu ser passejar-se pel centre de Barcelona escoltant el garraning dels tramvies o el brum-brum dels cotxes i molt més bonic, encara, passejar-s’hi de nit com si fos de dia. Aquí, quan cau el sol, al llit com les gallines. Es va acomiadar de les valls, els camps i les muntanyes i se n’hi va anar.
El destí de l’Emili Pallàs, nascut a Basturs, un poblet del Pallàrs Jussà, que segons la Geografia general de Catalunya, a principis del segle XX tenia 76 edificis i 132 ànimes dedicades a la pagesia en un terreny àrid i fluix, era força similar al d’en Julià. Ell, també, va decidir renunciar-hi i, també, es va traslladar a la capital catalana. Sabia fer pa i a Barcelona, amb més de mig milió d’habitants i on, cada dia, n’hi arribaven de nous, de feina no n’hi faltaria.
Les germanes Florentina i Asunción Duran i Moré de Sant Adrià, un petitíssim poblet lleidatà esventat per tots els vents que en tenien ganes i amb una reduïdíssima població, havien bescanviat, per decisió paterna, la panoràmica de la Conca de Tremp, el conreu de blat, llegums, hortalisses i fruites, la producció d’oli i vi, i la cria de conills i cabres, pel glamour d’una capital moderna i progressista. Quan en Julià se li va declarar i li va demanar casar-se a Cuba, Florentina, que n’estava bojament enamorada, ni ho va dubtar. Assumpció, la seva germana petita, que compartia, amb ells i amb l’Emili, el cuquet aventurer, es va afegir al viatge
L’escalf daurat del capvespre dóna pas a una nit excepcionalment fosca i freda i la coberta es buida.
Al menjador de primera classe, es celebra una festa d’aniversari pel capità Edward J. Smith. Les dames, lluint collars de perles, joiells de maragdes, anells de diamants, sedes, plomes i blondes, baixen, lentament, les amplies escalinates per a ser vistes, admirades i envejades; els seus homes, cofois, avaluen amb qui els convé seure a taula i el vell capità, orgullós de comandar la primera singladura del Titànic, somriu a tort i a dret. Acabat el viatge inaugural, es retirarà amb tots els honors. A popa, en el menjador de segona, en Julià, la Florentina, l’Assumpció i l’Emili, empolainats amb els elegantíssims vestits que s’han fet fer per a l’ocasió, comenten l’exquisit menú que els serviran: consomé de tapioca, mero ratllat al forn amb salsa, pollastre al curri amb arròs, bé a la salsa de menta, gall dindi rostit amb salsa de gerds, pèsols, puré de naps, arròs bullit, patates bullides o fregides, púding de prunes, gelatina de vi, sandwich de coco, gelat, grana variada, fruita, formatge, galetes i cafè. Al menjador de tercera, el dels immigrants, molt menys luxes, molt més nens i un sopar lleuger de pa d’avena, formatge i galetes.
Entretant, uns i altres, s'omplen la panxa, a l'exterior, la temperatura cau en picat i la del mares posa per sota del zero graus; a la sala de ràdio es continuen rebent alertes de grans camps de gel i enormes icebergs; i a la cofa els servioles, a ull nu, escodrinyen l'hotirzó perquè els únics binocles  del vaixell més ben dotat del món han desaparegut.
 


lunes, 19 de marzo de 2012


LA METAFORA MÉS GRAN DEL MÓN XOCA AMB UN ICEBERG. Era el gran titular del “The Onion” del setze d’abril.

EL TITÀNIC, REPRESENTACIÓ DE L’ARROGÀNCIA HUMANA S’ENFONSA A L’ATLÀNTIC NORD.  

MIL CINC-CENTS MORTS EN LA SIMBÒLICA TRAGÈDIA.

Les paraules arrogància, orgull o presumpció van ser, en les hores posteriors al naufragi, les més utilitzades per qualificar el succés i l’elevadíssima xifra de morts. I ho van ser pels mateixos que, dies abans, havien qualificat el nou transatlàntic d’insubmergible i l’havien  erigit símbol de la modernitat, del progrés i de l’enginy humà.  

<<No puc concebre que res pugui enfonsar els vaixells d’avui en dia, la moderna construcció va molt més enllà que això>>, havia declarat el capità Edward John Smith.

<<És quasi perfecte, tenint en compte el que el cervell humà pot fer>> havia declarat l’enginyer Thomas Andrews.

<< Ni el mateix Déu podria enfonsar-lo>>, deien William Pirrie i Bruce Ismay, els constructors.

Catorze anys enrere, el 1984 , s’havia publicat “Futilitat, o el naufragi del Titan” de Morgan Robertson. En aquest llibre, Robertson, que endemés d’escriptor era  oficial de la marina mercant dels Estats Units, narrava la història del Titan un luxós vaixell, quasi idèntic al Titànic, amb la mateixa capacitat de passatgers i amb la mateixa escassetat de bots salvavides, que una nit d’abril xoca amb un iceberg i naufraga a les glaçades aigües de l’atlàntic.

 Casualitat, premonició, profecia?

Del Titànic se n’ha parlat, escrit, fotografiat i filmat tant que continuar-ho fent podria semblar sobrer i, fins i tot, avorrit. Tanmateix, no és així. Fou tan enorme l’impacta que va tenir en el seu moment, i que ha tingut en les generacions posteriors, que qualsevol nova dada, troballa, descobriment o al·lusió al colós i als seus passatgers i tripulants és devorat amb avidesa i curiositat. El per què, potser, l’hauríem de cercar en la por atàvica, heretada dels nostres ancestres, a desafiar el poder dels Déus i de la Mare Terra, i en el reconeixement, dins nostre, d’un impuls devastador que ens empeny a fer-ho.


domingo, 18 de marzo de 2012

RMS Titànic


El quinze d'abril del 2012 es compliran cent anys del naufragi més famós de tota la història dels naufragis. El del Royal Mail Steamship Titànic, el vaixell a vapor del Correu Reial que, tot i enfonsar-se en el viatge inaugural, ha restat insubmergible en l’imaginari col·lectiu.  
La brevetat, en el cas del Titànic, ve donada pel fet que el 10 d’abril va salpar del port anglès de Southampton i que quatre dies més tard, a les 23’40 del 14 d’abril va xocar amb un iceberg, es va partir en dos i es va enfonsar en les glaçades aigües de l’atlàntic.
L’eternitat, per desgràcia, per aquest mateix fet.
Si en comptes de naufragar hagués arribat a New York, tal i com tenia previst, avui, del Titànic, dels seus constructors vanitosos o  dels seus passatgers il·lusionats no en sabríem res de res. No tindríem llibres per llegir, ni pel·lícules per contemplar, ni cançons melangioses per cantar.
Sigui per desgràcia o perquè, per molt que ens hi esforcem, no hi ha res més imprevisible que el destí, el que va passar va passar... I en el cas del Titànic, el passat és més viu que mai!