miércoles, 11 de abril de 2012

CRONOLOGIA DELS FETS (primera part)

Joc de cartes del Titànic
1.907.- En un sopar a la mansió canadenca de William J Pirrie, Bruce Ismay de la White Star Line, proposa construir transatlàntics, luxosos i rapits, per competir amb el Lusitania i Mauretania, de la naviliera Cunard.

1.908-1.909.- Construcció de l’Olympic i el Titànic  a les drassanes Harland&Wolff de Belfast, Irlanda. Ja prevista, per més endavant la construcció del Gegàntic (després del naufragi del Titànic, el nom inicial es va canviar per Britànic)

El 20 d’Octubre del 2011.-Varada de l’Olympic

El 31 de Maig del 1911.- en presencia de 100.000 persones es posa en mar el buc del Titànic. Perquè llisqui amb facilitat es fan servir 22 tones de greix, sabó i oli.

El 20 de setembre del mateix any, l’Olimpic, comandat pel capità Edward J. Smith (que més tard  capitanejaria el Titanic en el viatge inaugural), xoca amb el “Hawke”, creuer de la Marina Real. Les investigacions posteriors van determinar que la culpa va ser del “Hawke”i el capità Smith es exculpat. Violet Bishop,  la famosa cambrera del Titànic, també viatjava en l’Olimpic.

El gener del 1912.- Es col·loquen els 16 bots salvavides de fusta i 4 plegables de tela. En el disseny original n’hi anaven 64. Tot i així superava en un 10% les disposicions de la British Board of Trade.

El 31 de març.- Tret d’alguns petits detalls, el Titànic està a punt. Pesa 46.328 tones brutes i amb 29 calderes, 159 forn i quatre grans xemeneies, té una  potencia de 46.000 cavall. De les quatre xemeneies, que s’alcen 22 metres damunt la coberta de bots, una és falsa (s’hi va afegir com a element decoratiu i per donar sensació de grandiositat)

El 2 d’abril.- Surt de Belfast per les proves de navegació.

El 4 d’abril.- A les 01,20 arriba al port de Southampton. Es comença a embarcar la tripulació i les provisions.

El 5 d’abril, Divendres Sant.- s’engalana, per primera i última vegada,  amb banderetes i estendards. 

Dimecres, 10 d’abril, dia de la sortida:


07’30 puja el capità Edward J. Smith i la resta de la tripulació.

9’30 a 11’oo.- Els transbordadors porten els passatgers de segona i tercera classe. Als de tercera se’ls revisa per si tenen infeccions.

11,30.- Arriba de Londres el transbordador que porta els passatgers de primera. 12,00.-: el Titànic deixa anar les amarres. Mentre navega pel riu es a punt de xocar amb el transatlàntic New York.

18’30.-Amb una hora de retard, i tots els llums encesos, arriba al port de Cherburg. Una gran multitud l’espera per veure’l. Desembarquen 22 (afortunats9) passatgers i algunes mercaderies.

19’00.- Pugen a bord 274 passatgers. (entre ells, els catalans Emili Pallàs, Julià Padró, Florentina i Assumpció Duran, l’asturià Servando Oviés, la malaguenya Encarnación Reinaldos, i el senyor Victor Peñasco, la seva dona Josefina Pérez i Fermina Oliva, la seva donzella)

20,10.- Salpa en direcció  Queenstown (Cóbh),  Costa sud d’Irlanda.

Dijous, 11 d’abril

11,30.- Ancora al port de Queenstown, a dos milles de la costa, desembarca 7 passatgers i n’embarca 120 passatgers. 113 de tercera que hi accedeixen en falues i 7 de segona que hi accedeixen amb el bot Nº1.

13,30.- Comença la seva primera i única travessa de l’atlàntic.

11 i 12 d’abril: navegació amb bon temps i sense incidents. Recorregut 486 milles.

12 i 13 d’abril. Es reben els primers avisos de bancs de gel (molt freqüentes en aquesta època de l’any).  Petit incendi en la sala de calderes 5.

A les 22,30, el Rappahannock, que passa a prop del Titànic, els fa senyals de presencia d’icebergs.

UNA PETITA MOSTRA DEL LLISTAT DE MERCADERIES QUE DUIA EL TITANIC


 
Cartell promocional del Titànic amb sortida de New York el 20 d'abril.
(1 lliura equival a 0’454 kg i un galó a 4,5461  litres o 8 pintes)

 5.892 tones de carbó;17’5 de gel; 12’5 de patates;

88 lliures de té; 950 de cafè, 2.500 de sucre; 335 de condiments; 200 de fruita seca; 1150 de formatge; 900 de raïm; 700 de prunes;2800 de mantega; 2.500 de pernil; 3.900 de cereals; 1.500 de melmelada; 3750 de bacon; 900 de salsitxes; 15.500 de carn de vaca; 1.350 de vedella; 3.350 de bé; 1.300 de porc; 185 de caviar; 650 de salmó; 2.600 d’ostres; 500 de cloïsses; 175 de truites de riu; 500 d’arengades; 500 de turbot; 500 de palaies; 200 de déntol; 250 de halibut; 600 de llenguado; 4500 de peixos diversos; 250 de nous;

544 pintes d’envinagrats; 750 de vinagre; 750 d’olives.
100 galons de llet fresca
Menú del sopar de primera classe el 14 d'abril
500 ampolles de salses;3450 ampolles de vi; 2500 de cava; 1500 d’alcohols variats; 140 de licors; 12.500 de cervesa; 11.000 d’aigua mineral;

1550 llaunes de conserves vegeta140 de licors; 140 de cervesses; ls; 900 de sardines; 350 de pa de pessic; 825 de conserves vegetals;

75.000 ous; 15050 paquets de cereals per l’esmorzar; 2 tortugues; 600 llagostes; 1100 pollastres; 550 polalastres per rostir; 77 ànecs salvatges; 160 ànecs; 220 perdius; 650 coloms;220 faisans;

110 caixes de peix en conserva; 120 de pomes; 120 de taronges; 120 de peres; 25 d’albercocs; 300 de nespres ; 15 de préssecs; 55 de pomelos; 16 de llimones; 15 ramells de plàtans.

7000 paquets de cigarretes; 3500 de cigars i 550 caixes de tabac.
Menú de segona classe
1 Renault 19 de 25 cavalls propietat de John B. Thayer i William Carter dos de Filadèlfia

30.000 estovalles; 115.000 tovallons; 3.500 tovalles de te; 12.000 tovallons de te; 46.000 llençols; 45.000 coixineres; 7500 mantes; 8.600 cobrellits; 3200 sacs de roba; 100.000 tovalloles de tocador; 54.000 de bany; 90.000 de mà; 3000 catifes de bany; 7500 davantals blancs  1500 de color; 12.500 draps de cuina; 12.000 de neteja i de cambrer.

lunes, 9 de abril de 2012

ENTREVISTES


Entrevista a Gerard Pallàs, nét de l’Emili Pallàs, un dels quatre catalans que van sobreviure al naufragi el Titànic. Lleida. 19-10-2011

GERARD PALLÀS i MARIA CATALÀ.
 Què li explicava el seu avi del naufragi del Titànic?
El meu avi va morir abans que jo nasqués. El catorze d’abril del 1940, quan tenia cinquanta-nou anys, va tenir un atac de cor.  Just  en el vint-i-vuitè aniversari del naufragi. Tot el que sé, d’ell, ho sé pel meu pare i per la meva àvia Aurora. M’agradava molt anar a casa seva i que m’expliques les seves histories. I a ella, també, li agradava. Però del Titànic quasi no em parlàvem.

Es coneixien abans del Titànic?
No. No. Ella vivia a Gerri de la sal i es van conèixer després que ell s’instal·lés a Barcelona. Uns amics comuns els van presentar, es van enamorar, es van casar i el disset de gener del 1914 va néixer l’Amadeu, el meu pare. El meu avi era ràpid a l’hora de prendre decisions. 


Algunes informacions asseguren que el seu avi i el senyor Padró eren socis i que amb la venta dels negocis d’hostaleria van comprar els passatges pel Titànic. 
No ho crec. La família del meu avi era una família amb molt pocs recursos i quan ell va arribar a Barcelona no tenia res de res. Com a molt, li subministraria el pa i es van fer amics. No sé com s’ho deuria fer per comprar el passatge. Ni tenia res per a vendre’s ni família amb diners per donar-n’hi. Com que era molt treballador i molt  decidit, deuria invertir tots els diners que havia guanyat treballant a Barcelona.

Conserva algun objecte del vaixell?
No. Gràcies que va salvar la vida. El desastre va ser conseqüència d’un desgraciat cúmul de fatalitats i a ell li va quedar una coixesa de per vida. Tanmateix, va fer sort, perquè amb els diners de la indemnització a la butxaca, va tornar a Barcelona i va obrir una fleca al carrer Consell de Cent. Per allò que era d’uns dels supervivents del Titanic es va fer molt famós. La Raquel Meller i la Monyos n’eren clientes habituals .

Com va ser que va tornar-se’n a Lleida?
Per què a la meva àvia li van oferir portar una administració de loteria. Amb l’avi ja mort, va repartir el segon premi de la grossa de Nadal.

I amb el seu pare, el senyor Amadeu, tampoc no en parlaven del Titànic?
No gaire. Quan en James Cameron va rodar  “Titànic”, el van convidar a l’estrena a los Angeles però no hi va voler anar. A ell, la que li agradava era “A night to remember», que va dirigir Roy Ward Baker l’any 1958, perquè era fidel al que va passar en realitat i perquè li recordava tot el que li havia explicat el  seu pare.
AMADEU PALLÀS.

MARÍA TERESA VILLAVERDE TRUJILLO.
La senyora Maria Teresa Villaverde Trujillo, escriptora i periodista, de pare asturià i nascuda a Cuba, m’ha fet arribar informació i fotografies, i m’ha autoritzar a publicar-ho.
Quan era petita era veïna del matrimoni Padró, en l’actualitat viu exiliada als E.E.U.U  

María Teresa Villaverde Trujillo
 Querida, María, te envío mis recuerdos y fotografías de mi convivencia con el matrimonio sobreviviente del Titanic.

 
En esta casa del reparto Palatino, en el Cerro, vivieron los náufragos.
Reparto Palatino, en la calle segunda 212, entre Fomento y Albear.


El matrimonio Padró y mi tia Rafaela en una romeria española de los jardines La Tropical.
El matrimonio Padró tenía una situación económica muy solvente. Pertenecía a la Compañía de Ómnibus Aliados, rutas 16, 17, 18, las que cubrían el área desde Palatino a La Habana Vieja. El año 1937, mi tía materna -Rafaela Pérez Santiago-  que tenía 16 años, entro a trabajar en su casa y vivió con ellos hasta marzo de 1952. Nosotros, en la familia, le llamábamos por el apodo Fela. Sin embargo el matrimonio le llamaba “Felita”. Entró como “dama de compañía”, pero la acogieron como una hija desde el momento que no tenían familiares en Cuba, ni habían tenido hijos.
Mi tía estaba a cargo de todo incluyendo el menú diario. Cuando la señora Florinda deseaba comprarse un vestido ella y mi tía iban a la mejor y más lujosa tienda que existía en aquella época en La Habana, nombrada El Encanto (los dueños eran asturianos). La señora Florinda se probaba varios vestidos pero después ella preguntaba a mi tía cual creía era el más apropiado, el más elegante, el de mejor color, y mi tía señalaba cual debía comprar.
Después de cenar el matrimonio se sentaba en el portal, en sendos elegantes sillones y yo me sentaba en el piso a conversar con el señor. La Sra. Florinda era de muy pocas palabras, aunque se mantenía atenta a la conversación. <<Teresina, llegará el día que desayunamos en La Habana y cenamos en Madrid>>, afirmo un día. Yo pensé que estaba enloqueciendo. Pero unos años después, en 1946- “Ruta de Colon” de Aerovías Cuba Internacional realizaba el primer vuelo a España; y dos años más tarde Cubana de Aviación realizaba su primer vuelo trasatlántico, circulando el espacio un avión con el hermoso nombre Estrella de Cuba.
Él me enseñó a decir: <<Barcelona és bona si la bolsa sona. Tan si sona com si no zona, Barcelona és bona>> para que yo lo dijera delante de mi papá que era oriundo del Principado de Asturias.
Cuando mi tía se caso, Teresita Padró, una sobrina del señor viajó des de España para vivir con ellos. Parece ser, que en poco tiempo se hizo dueña y señora de la casa y que, tía y sobrina, no se llevaban bien. El año 1959, el mismo en que la Revolución les arrebató todos sus bienes, falleció Florinda. Poco después murió el señor.

YO nunca oí decir que el matrimonio viajo de Cuba a España a no ser que ellos hayan viajado después de 1956 que ya mi tía dejo de visitarlos tan a menudo.

Temporada veraniega anual en la Playa de Santa Fe de la Habana.


viernes, 6 de abril de 2012

NOTICIES CONTRADICTÒRIES

L’endemà del naufragi, a Barcelona, La Vanguardia, va publicar les contradictòries notícies que arribaven de New York, Boston i París, anunciant el naufragi del Titànic. Unes fonts asseguraven que hi havia molt pocs supervivents i d’altres que tothom havia estat rescatat.

LA VANGUARDIA. 16-ABRIL-1912. PÁG. 10
Caperace 15.—El vapor Titanic dio á conocer por medio del telégrafo sin hilos que ayer, a las seis y media, había chocado con un banco de hielo y que reclamaba socorro inmediato. Media hora más tarde un nuevo despacho anunciaba que el Titanio se había ido á pique, habiendo recogido á las mujeres en botes de salvamento.
Más del "Titanic'1 París 15.—En el vapor Titanic se habían embarcado el coronel Astor, Says, presidente del Trnuk Ismay, el presidente White Starline, la condesa de Pothes, el publicista Stead, los banqueros Gugenheim, Whener, Strauss, etc.
Nueva York 15.—El vapor Titanic había salido de Southampton el miércoles y. hacía su primer viaje.
—Despachos de Caperace participan que los vapores Baltic y Qlímpic recibieron radiograma pidiendo que socorrieran al Titanic. Los dos se apresuraron á ir en su socorro. El vapor Virginian estaba á media noche á una distancia de 170 millas al Oeste del Titanie y contaba llegar á él hacia las diez de la mañana. El Baltic estaba entonces á doscientas millas.
Los últimos despachos radiográficos recibidos del Titanic son de las 12'27 de la mañana y han llegado al Virginian muy confusos y de pronto han cesado
Los vapores Nueva York, Carmania y Niágara acaban de llegar, manifestando sus capitanes que han hallado grandes bancos de hielo y que ha sido muy peligrosa su travesía por en medio de dichos bancos. El Niágara, durante su viaje, ha llevado adheridos dos bloques de hielo por debajo de la línea de flotación y llega con varias planchas hundidas. La ruta seguida por estos trasatlánticos ha sido la de los buques que yendo hacia el Oeste pasan á lo largo de los grandes bancos de Terranova.
Mejores noticias Nueva York, 15.—Los despachos que se van recibiendo acerca de la suerte del paquebote Titanic calman las angustias del primer momento, pues se confirma que todos los pasajeros habían podido abandonar el buque.

LA VANGUARDIA. 17. ABRIL-1912. PÁG. 9
Noticias del Carpathia.
New York.—Según radiotelegramas recibidos en la Aduana, el Carpathia llegará el Jueyes por la tarde. Las autoridades aduaneras han ordenado que no se cumplan los reglamentos á fin de facilitar el desembarque.
Otro despacho del capitán Roseo dice que el paquebote se encuentra entre hielos flotantes que le rodean en una extensión de treinta kilómetros y en medio de numerosos bancos de hielo.

<<Creiem que ens portarien a l’illa d’Ellis per passar pels tràmits d’immigració>>, va explicar en Julià Padró. <<En atenció al dol i sofriment dels supervivents, aquest procediment es va suspendre. Mai no oblidaré la visió del port a vessar de plorosos familiars, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants de dies amb el balanceig del mar, tot el meu voltant es movia. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar a la meva estimada i a la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar. Per desgràcia, l’amic argentí, que ens va alertar, no el vaig trobar”.

El dia 18, el mateix en què el vaixell Carphatia va arribar a New York, un telegrama de la White Star Line va donar per morts als passatgers catalans, al senyor Victor Peñasco i la seva esposa.

LA VANGUARDIA. 18. ABRIL-1912. PÁG. 10
Entre los españoles ahogados á consecuencia del naufragio del, figuran don Víctor Peñasco y su esposa, que tenían algún parentesco con el presidente del Consejo.
El señor Canalejas se ha dirigido á los embajadores de España en Londres y en París, interesándoles remitan cuantas noticias tengan relativas á la suerte que hayan corrido los españoles que figuraban en el pasaje del Títanic.
Al recibir el jefe del gobierno á los periodistas, el señor Canalejas, comentando la magnitud de esta catástrofe de impresión mundial, ha enaltecido la c
 
onducta de los pasajeros del Titanic que se han sacrificado, reservándose la muerte para salvar á las mujeres y á los niños.

Una setmana, més tard, la White Star Line, rectifica i avisa que dels espanyols que anaven al Titànic, només ha mort el senyor Peñasco.
Entre la llista de desapareguts, però, també hi figuren, el senyor Servando Oviés i Rodrigues d’origen asturià però resident a l’Habana i el senyor Juan Monrós que s’havia embarcat a Anglaterra

                                                     I els catalans?
Els dies posteriors al naufragi, els relats dramàtics dels supervivents es van barrejar amb les declaracions dels tripulants, dels constructors del transatlàntic i amb l’esgarrifosa xifra de morts. El món estava astorat, necessitava respostes i culpables. Ni l’Emili, ni en Julià, ni cap de les dues germanes volen entrar en aquest joc i se’n mantenen al marge. Refets, amb els diners de la indemnització a la butxaca i passatges en primera classe, embarquen en El Monterrey que els porta a l’Habana. Allà, s’allotgen a l’hotel La Perla de Cuba i concedeixen una entrevista al diari La Discusión. Inicialment, l’Emili Pallàs va pensar d’instal·lar-se a l’Habana, però un cop allà, caminant pel Passeig del Prado —que evoca clarament el de les Rambles— va decidir tornar a Barcelona per obrir un forn de pa, “el forn del supervivent del Titànic” com era conegut pels veïns del barri. Situat prop del Paral·lel, actrius com  Raquel Meller i la Monyos eren clients habituals de l’establiment. El negoci va rutllar bé, però les seqüeles del desastre, una visible coixesa, li recordarien de per vida l’accident del Titànic. L’any següent d’instal·lar-se a Barcelona va conèixer Aurora Rabasa, se’n va enamorar, s’hi va casar i el disset de gener de l’any 1914 va néixer l’Amadeu, el seu únic fill.


El matrimoni Padró, a dalt de tot. La nena és la senyora Trujillo, quan era petita.
En Julià i la Florentina també es casen però no tenen fills. <<Se suponía que el trauma del naufragio había dejado secuelas en la salud de la señora Florinda (en Cuba todo el mundo la conocía por ese nombre) porque en aquel entonces ella estaba en los días señalados de mes>> explica Maria Teresa Villaverde Trujillo, la periodista cubana que de petita era veïna dels Padró. Amb el temps en Julià Padró, a qui sempre havien agradat els cotxes, aconsegueix ser un dels accionistes i propietaris de la Compañía de Ómnibus Aliados. <<En cuanto a la hermana de la señora”, afirma Maria Teresa  <<nunca-nunca oí decir ni una sola palabra. Pero hay que tomar en cuenta el año del hundimiento del Titanic y la fecha en que mi tía fue a vivir con ellos. Pero nunca oí ni tan siquiera su nombre>>

miércoles, 4 de abril de 2012

CURIOSITATS

EL SERVIOLA VA SOBREVIURE. Frederick Fleet, el vigia que va avisar de la presencia de l’iceberg, va ser un dels supervivents.. Mai, però, no es va lliurar d’un profund sentiment de culpabilitat. <<Només que hagués tingut uns prismàtics>>, deia, <<s’haurien evitat moltes morts>>

També va sobreviure a la Primera i a la Segona Guerra Mundial en les quals va prestar servei a  es Forces Armades. L’any 1964 la seva dona va morir, ell, va caure en una gran depressió i, l’any següent, es va penjar.

LA CAMARERA DEL TITÀNIC: Un cas, també, curiós és el de Violet Jessop, argentina de naixement però amb un graciós accent irlandès. Abans que en el Titànic, Violet, havia treballat en el Olimpia a les ordres del capità Edward John Smith.
 Violet Jessop és la tercera, comencant per la dreta.
Anava en el Titànic i es va salvar.
Anava en el Olimpia quan va xocar amb el creuar britànic Hawke, i es va salvar.
En el transcurs de la primera Guerra Mundial, feia d’infermera en el Britanic, un vaixell-hospital. El dia 21 de novembre, el Britànic creuava el canal de Kea quan va xocar, segurament amb un mina, va esclatar i es va enfonsar en menys d’una hora. Violet es va fracturar el carni però, també, va sobreviure.

Benjamin Guggenheim un riquíssim empresari americà viatjava amb la seva amant, la cantant francesa Léontine Aubart, un grup de criats, una donzella, un xofer un ajudant i el seu inseparable majordom. Guggenheim es va acomiadar de la seva amant i la donzella, que van pujar en un bot i els va dir <<Cap dona quedarà a bor, perquè Ben Guggenheim s’hagi acovardat>>. Aleshores, va anar a la cabina, es va posar un frac i va dir: <<Vist que he de morir, vull fer-ho com un senyor>>.


EL SABÓ DEL TITÀNIC: Els estàndards de luxe del transatlàntic incloïen, pels passatgers de primera classe,  unes pastilles de sabó ideals per a pells sensibles i delicades. Els cartells publicitaris eren la promesa d’uns dies luxosos en el vaixell més luxós del món.


EL COTXE DEL TITÀNIC. Com se l’anomena és un model americà Brush de l’any 1909. Té al xassís de fusta, una velocitat punta de 39 Kms hora, va ser venut per  639 dòlars (300.000€) i havia de viatjar a Europa en el Titànic. El podem veure a l’exposició “Titànic, The exibition”, que és al Museu Marítim de Barcelona.

lunes, 2 de abril de 2012

VAN CONTINUAR TOCANT?


Una de les llegendes més famoses i més explotades pel cinema és la que narra l’heroic comportament dels integrants de la Wallace Hartley Band, l’orquestra del RMS Titànic, que viatjaven en segona classe i amb un sol ticket: el 250064.
Es diu que Wallace Henry Hartley, de 33 anys, el director; Theodore Ronald Brailey, pianista de 24; els violoncel·listes  Roger Marie Bricoux, de 20, John Wesley Woodward de 32 i Percy Cornelius Taylor de 32 ; John Frederik Preston Clarke de 30, contrabaix, i els violinistes John Law Hume, de 29 i Georges Alexander Krins, de 23, van tocar fins el darrer sospir del colós.

De dalt a baix i d’esquerra a dreta, Fred Clarke i P.C. Taylor. G. Krins, Wallace H. Hartley i Theodore Brailey, al centre. A baix, Jock Hume i J.W. Woodward. En aquesta fotografia hi falta el violoncel·lista Roger Bricoux.
Alguns passatgers afirmen que, minuts després de la col·lisió amb l’iceberg, van començar a interpretar alegres melodies; Algú va declarar que havia vist a un dels cel·listes arrossegant el seu instrument per la coberta de bots, on es van traslladar en començar l’operació de salvament; Bertha Lehman, una supervivent francesa, va assegurar que un dels músics l’havia ajudat a posar-se l’armilla salvavides; d’altres que mentre s’allunyaven del Titànic es sentien les notes de l’himne religiós “Nearer, My God, to Thee.” (Més a prop de tu, Déu meu); mentre que, Harold Bride, un dels radiotelegrafistes, assegurava que tocaven a Songe d'Automne (Somni de tardor).

Altres, com el Coronel Archibald Gracie, que va afirmar que, mitja hora abans de l’explosió, els musics ja no tocaven, o com Julià Padró, un passatger català, els contradiuen.  

«Confesso, sincerament, que ni vaig veure ni vaig sentir tocar a la Banda  de Música, de la que tant se n’ha parlat. I que em perdonin, el que diguin el contrari!>>, va declarar Julià Padró al periodista cubà Rodolfo Santovenia. A les mans tenia un exemplar de la revista cubana “Carteles” on es parlava del Titànic i de la seva orquestra.

Sigui com sigui, cap dels vuits músics no va pujar en cap dels bots ni en cap dels plegables i tots ells van morir en el naufragi. Un dels cossos recuperats va ser el de Wallace Henry Hartley que va ser enterrat a Anglaterra i que va tenir un funeral multitudinari. Tot i a ser considerat en un heroi, la White Star line, la companyia naviliera, va exigir a la família el pagament de l’uniforme que, evidentment, s’havia perdut.
Funeral de Wallace Henry Hartley
Qui no es va ofegar va ser Bruce Ysmay, president i director de la White Star line que, tot i que quedaven nens i dones a bord, va ocupar un lloc en el plegable C.


Làpida en memòria dels músics  al cementiri de Southampton (Anglaterra).









domingo, 1 de abril de 2012


En el llibre “The Night Lives On” l’escriptor Walter Lord, afirma:

 “L’any 1912, les persones tenien confiança. Ara ningú està segur de res, i quan més insegurs ens tornem, més enyorem l’època feliç en que coneixíem totes les respostes. El Titànic simbolitza aquesta època o, malauradament, la seva fi. A mesura empitjoren les coses, més pensem en aquest vaixell i en tot el que es va enfonsar amb ell”


La gran escala de marbre

De les mil cintes víctimes hi havia un 76% de la tripulació;  un 75% del passatge de tercera; un 59% del de segona i un 40% del passatge de primera.

Com ja he dit en una entrada anterior, les cabines i els serveis de tercera classe eren els que estaven més allunyats de la coberta de bots i els que hi teníem més difícil accés. A més a més, com a mesura de seguretat (caldria analitzar aquesta mesura),  poc després de la col·lisió, algunes portes van ser clausurades.  

Dels 109 nens que hi havia a bord, en van morir 53. Tots el de tercera classe i un de primera perquè els seus pares no van voler pujar en cap bot.

Dels 1667 homes, en van morir 1329.

De les 425 dones, en van morir 109

El nombre de persones que anaven aquella nit al Titànic varia molt segons les fonts que es consulten.


En un article del New York Times del 19 d’abril de 1912 s’afirma que eren 2340; el Consell Britànic d’Investigacions que eren 2201 i l’United State Senate, fent servir els registres de la White Star Line, dóna la xifra de 2.223, i les últimes investigacions ho deixen entre 2207 i 2208.

Una de les causes és que el Titànic que va salpar de Southampton (Anglaterra), va fer parades a Cherburg (França) i a Queenstown, Irlanda i que en cada port els passatgers podien pujar o baixar.

Una altra són les persones que viatjaven amb noms falsos com Sir Cosmo Duff i la seva amant; o jugadors i estafadors atrets pels milionaris; O els que tenien bitllet però que van decidir no pujar a bord; o els que van perdre el vaixell i no van dir res. ..

El Carphatia va ser el vaixell que va recollir els supervivents i el MacKay-Bennett els morts. Diuen que els cossos glaçats es balancejaven entre les restes del naufragi. Els 100 taüts i les bosses de lona que portaven eren del tot insuficients i els cossos més malmesos varen ser enviats al fons de l’oceà. Després de set dies va dirigir-se al port d’Halifax, el més proper, amb 190 cossos. Un d’ells era el de John Jacob Astor, un multimilionari americà, amb un patrimoni estimat de 85.340.919.86 dòlars de l’època. Altres vaixells enviats a recollir els cossos varen ser El Minia, el Montmagny i l’Oceana. En total es van recuperar 328 víctimes.

Tot i que la White Star Line es va oferir a repatriar els cossos, només 59 van ser reclamades.

Al cementiri de Halifax encara hi ha 49 persones no identificades.