CAUSES DEL NAUFRAGI

Del fatal cúmul de coincidències que van propiciar el naufragi del Titànic i l’elevat nombre de víctimes se n’ha parlat i escrit molt. Només cal rellegir les noticies aparegudes en els mitjan s els dies posteriors a la tragèdia i les que s’han publicat amb posterioritat i després de minuciosos i exhaustius anàlisis per comprovar que n’hi ha de tots colors.

Aquells qui contemplen els aspectes tècnics, esmenten les dimensions i pes del Titànic, l’excessiva velocitat;  la ruta, massa al nord, en un mar infectat de camps de gel; l’omissió dels avisos  per part d’una radiotelegrafistes molt ocupats en enviar missatges dels passatgers a les seves amistats; el retard en veure l’iceberg que se’ls venia damunt; les equivocades maniobres del primer  oficial William M. Murdoch, que no van evitar la col·lisió; l’escassetat de bots salvavides; i fins i tot, les baixes temperatures de l’aigua i l’absència de lluna en un cel magníficament estrellat.

Per a d’altres, va ser el resultat de l’arrogància humana.
I per molts d’altres, un seguit d’enigmes i estranyes circumstàncies orquestrades pel destí.  

VISIONS, REVELACIONS, PREMONICIONS...

Vint anys abans, el periodista William Thomas Stead va descriure la col·lisió d’un enorme vaixell amb un iceberg. Casualment, el capità era el mateix Edward Smith. Casualment, també, William Thoma Stead era al Titànic la nit del quinze d’abril del 1912 i va morir en el naufragi.

Catorze anys abans, i com ja he explicat en aquest blog, l’escriptor Morgan Robertson va escriure “Futilitat” on narrava, amb gran nombre de detalls i una precisió aclaparadora, el naufragi del Titan. Diuen, les seves amistats, que Robertson tenia facultats mediúmiques.

Entre les cancel·lacions d’última hora, van ser molt comentades les del senyor J. P. Morgan, un dels propietaris de la companyia naviliera i que acostumava a viatjar en tots els viatges inaugurals; la de Lord Gird, el màxim mandatari de la mateixa companyia, i la del matrimoni Wanderbright que, deu minuts abans que el Titànic salpés varen renunciar a viatjar. En la fugida, van deixar a bord el seu nombrós i voluminós equipatge i tot el seu servei.

Victor Peñasco y Castellana, nebot d’en Canalejas, el ministre d’Alfons XII, va prometre a la seva mare que no viatjaria per mar quan va sortir de viatge de noces. El reclam del Titànic, però, el luxe i magnificència que desprenien  van ser determinants perquè el jove matrimoni i una servent s’hi embarquessin en primera classe. Per despistar a la seva mare, que havia tingut la premonició d’una catàstrofe marítima,  varen deixar al seu majordom a París amb un munt de postals de diverses ciutats europees perquè les envies a Madrid. Maria Josefa Pérez de Soto, la seva dona, i Fermina, la donzella, van declarar que l’últim cop que el van veure ajudava a pujar a una dona que duia un nadó.

En el viatge de disset mesos, els Peñasco havien gastat l’equivalent a 1.850.000€.