LA METAFORA MÉS GRAN DEL MÓN XOCA AMB UN ICEBERG. Era el gran titular del “The Onion” del setze d’abril.

EL TITÀNIC, REPRESENTACIÓ DE L’ARROGÀNCIA HUMANA S’ENFONSA A L’ATLÀNTIC NORD.  

MIL CINC-CENTS MORTS EN LA SIMBÒLICA TRAGÈDIA.

Les paraules arrogància, orgull o presumpció van ser, en les hores posteriors al naufragi, les més utilitzades per qualificar el succés i l’elevadíssima xifra de morts. I ho van ser pels mateixos que, dies abans, havien qualificat el nou transatlàntic d’insubmergible i l’havien  erigit símbol de la modernitat, del progrés i de l’enginy humà.  

<<No puc concebre que res pugui enfonsar els vaixells d’avui en dia, la moderna construcció va molt més enllà que això>>, havia declarat el capità Edward John Smith.

<<És quasi perfecte, tenint en compte el que el cervell humà pot fer>> havia declarat l’enginyer Thomas Andrews.

<< Ni el mateix Déu podria enfonsar-lo>>, deien William Pirrie i Bruce Ismay, els constructors.

Catorze anys enrere, el 1984 , s’havia publicat “Futilitat, o el naufragi del Titan” de Morgan Robertson. En aquest llibre, Robertson, que endemés d’escriptor era  oficial de la marina mercant dels Estats Units, narrava la història del Titan un luxós vaixell, quasi idèntic al Titànic, amb la mateixa capacitat de passatgers i amb la mateixa escassetat de bots salvavides, que una nit d’abril xoca amb un iceberg i naufraga a les glaçades aigües de l’atlàntic.

 Casualitat, premonició, profecia?

Del Titànic se n’ha parlat, escrit, fotografiat i filmat tant que continuar-ho fent podria semblar sobrer i, fins i tot, avorrit. Tanmateix, no és així. Fou tan enorme l’impacta que va tenir en el seu moment, i que ha tingut en les generacions posteriors, que qualsevol nova dada, troballa, descobriment o al·lusió al colós i als seus passatgers i tripulants és devorat amb avidesa i curiositat. El per què, potser, l’hauríem de cercar en la por atàvica, heretada dels nostres ancestres, a desafiar el poder dels Déus i de la Mare Terra, i en el reconeixement, dins nostre, d’un impuls devastador que ens empeny a fer-ho.