Frederick i Augusta Goodwin amb els seus fills Lilian, 16, Charles E. 14, William 13, Jessie 12, Harold 10.
          El petit Sidney Leslie Goodwin de 19 meses.
 Tots ells, immigrants de tercera classe, van morir en el naufragi.

Malauradament, l’accés a la coberta de bots estava limitada als passatgers de primera classe i restringida als de segona i tercera, on s’allotjaven la major part d’immigrants.Com en el cas dels Goodwin, eren famíliesnombroses, tan carregades de fills com d’esperances.

Ensems les gelades aigües, els glaçava el somriure, els congelava els somnis i se’ls empassava a una foscor interminable, “Sun Yat Sen”, el gosset pequinès de Myra Harper, “Lady”, el pomerà de Margaret Hays i el d’Elizabeth Barrett Rothschild, tenien un lloc en els bots salvavides.

            Part del Cant V de “El naufragi del Titanic” de Hans Magnus Enzensberger, poeta i assagista alemany guardonat amb el Premi Princep d'astúries de comunicació i humanitats l'any 2002.

Preneu el que us han pres,

preneu per la força el que sempre ha estat vostre,

va cridar, congelant-se dins l’ajustada jaqueta,
el cabell ondulant sota el pescant,

sóc un dels vostres, va cridar,
¿què espereu? ¿Ara és el moment,

tireu a terra les baranes,

llenceu aquests degenerats per la borda,

amb tots els seus baguls, gossos, lacais,

dones i, fins i tot, nens,
feu servir la força bruta, els ganivets, les mans.

I els va ensenyar el ganivet,

i els va mostrar les mans nues.

Però els passatgers de l’entrepont,

emigrants, tots a les fosques,

es van treure les gorres

i el van escoltar en silenci.

¿Quan us revenjareu,
si no ho feu ara? ¿O és que no suporteu

veure sang?
¿I la sang dels vostres fills?
¿I la vostra? I es va esgarrapar la cara,

i es va tallar les mans,

i els va mostrar la sang.

Però els passatgers de l’entrepont

l’escoltaven immòbils.
No perquè ell no parlés lituà

(no hi parlava), ni perquè estiguessin borratxos

(feia temps que havien buidat

les seves antiquades ampolles

embolcallades en rònecs mocadors),

ni perquè estiguessin afamats

(tot i que sí que ho estaven):

Era una altra cosa. Quelcom
difícil d’explicar.

Entenien bé el  que els deia, però no

l’entenien a ell. Les seves frases

no eren les seves frases. Colpejats

per altres pors i altres esperances,

aguaitaven allà, pacientment

amb les seves bosses, els seus rosaris,

els seus raquítics fills, recolzats

a les baranes, van deixar

passar als altres, fent-los atenció
respectuosament

i van esperar fins que es van afogar.