El catalans del Titànic

Asseguts a les hamaques de coberta, contemplen el capvespre: el cel roig, les aigües roges, l’immens sol roig i, engronsant-se en la llum daurada, els seus somnis. Un parell de capvespres més i seran a New York, i d’allà a Cuba, i a Cuba una nova vida, tota per estrenar. Tan per estrenar com ho és tot en el vaixell que els hi porta: el Titànic, la joia de la corona de la White Star Line. El més gran i més luxós del món, deien els cartells publicitaris de la companyia naviliera. Uns cartells a color penjats arreu per promocionar el viatge inaugural que salparia del port anglès de Southampton i, després de fer escala al port francès de Cherburg i a l’irlandès de Queenstown (Cork),  atracaria al de New York.

Quan el van veure, se’n van enamorar. Eren joves, decidits, emprenedors i valents i res, tret de la família i d’una Barcelona, que se’ls quedava petita, els retenia. La imatge del transatlàntic salpant les aigües majestuosament amb les quatre magnifiques xemeneies escopint fum, era just el que esperaven. S’ho vendrien tot i s’hi embarcarien.  Formarien part dels molts catalans que s’havien traslladat a Cuba, després de la independència de les colònies continentals, però no ho farien amb una mà al davant i una altra al darrera. A Barcelona vivien bé i si es llençaven a l’aventura americana era per viure molt millor. Sabien que la condició de català era un grau per ser ben acceptat per a la societat cubana i ells n’eren una excel·lent representació

En Julià Padró i Manent, nascut en una aïllada masia de Lliçà d’Amunt, estava destinat, com havien fet els seus avis i els seus pares, a conrear les terres i a tenir cura del bestiar. Una vida tradicional que tenia en compte les recomanacions del Calendari del Pagès, publicat des del 1856 per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidro. “És tan bonich”, es llegia a la introducció del primer exemplar “ veurer al home en los valls, en los camps y en la montanya qual Rey de la naturalesa, mentras l’ausell refila y lo sol dissipa los vapors de la rosada, saludant amb cantichs d’alabansa al seu Criador i Senyor!” Molt bonic, pensava en Julià, però molt més bonic deu ser passejar-se pel centre de Barcelona escoltant el garraning dels tramvies o el brum-brum dels cotxes i molt més bonic, encara, passejar-s’hi de nit com si fos de dia. Aquí, quan cau el sol, al llit com les gallines. Es va acomiadar de les valls, els camps i les muntanyes i se n’hi va anar.

El destí de l’Emili Pallàs, nascut a Basturs, un poblet del Pallàrs Jussà, que segons la Geografia general de Catalunya, a principis del segle XX tenia 76 edificis i 132 ànimes dedicades a la pagesia en un terreny àrid i fluix, era força similar al d’en Julià. Ell, també, va decidir renunciar-hi i, també, es va traslladar a la capital catalana. Sabia fer pa i a Barcelona, amb més de mig milió d’habitants i on, cada dia, n’hi arribaven de nous, de feina no n’hi faltaria.

Les germanes Florentina i Asunción Duran i Moré de Sant Adrià, un petitíssim poblet lleidatà esventat per tots els vents que en tenien ganes i amb una reduïdíssima població, havien bescanviat, per decisió paterna, la panoràmica de la Conca de Tremp, el conreu de blat, llegums, hortalisses i fruites, la producció d’oli i vi, i la cria de conills i cabres, pel glamour d’una capital moderna i progressista. Quan en Julià se li va declarar i li va demanar casar-se a Cuba, Florentina, que n’estava bojament enamorada, ni ho va dubtar. Assumpció, la seva germana petita, que compartia, amb ells i amb l’Emili, el cuquet aventurer, es va afegir al viatge

L’escalf daurat del capvespre dóna pas a una nit excepcionalment fosca i freda i la coberta es buida.

Al menjador de primera classe, es celebra una festa d’aniversari pel capità Edward J. Smith. Les dames, lluint collars de perles, joiells de maragdes, anells de diamants, sedes, plomes i blondes, baixen, lentament, les amplies escalinates per a ser vistes, admirades i envejades; els seus homes, cofois, avaluen amb qui els convé seure a taula i el vell capità, orgullós de comandar la primera singladura del Titànic, somriu a tort i a dret. Acabat el viatge inaugural, es retirarà amb tots els honors. A popa, en el menjador de segona, en Julià, la Florentina, l’Assumpció i l’Emili, empolainats amb els elegantíssims vestits que s’han fet fer per a l’ocasió, comenten l’exquisit menú que els serviran: consomé de tapioca, mero ratllat al forn amb salsa, pollastre al curri amb arròs, bé a la salsa de menta, gall dindi rostit amb salsa de gerds, pèsols, puré de naps, arròs bullit, patates bullides o fregides, púding de prunes, gelatina de vi, sandwich de coco, gelat, grana variada, fruita, formatge, galetes i cafè. Al menjador de tercera, el dels immigrants, molt menys luxes, molt més nens i un sopar lleuger de pa d’avena, formatge i galetes.
Entretant, uns i altres, s'omplen la panxa, a l'exterior, la temperatura cau en picat i la del mares posa per sota del zero graus; a la sala de ràdio es continuen rebent alertes de grans camps de gel i enormes icebergs; i a la cofa els servioles, a ull nu, escodrinyen l'hotirzó perquè els únics binocles  del vaixell més ben dotat del món han desaparegut.