UNA MICA MÉS

<<Els mariners i empleats, amb destrals, els uns i amb revòlvers els altres, feien retrocedir als homes que volien pujar als bots>>, declarà l’Emili a New York. <<Qui tenia la mala sort de caure a terra podia donar-se per mort>>

<<No a tothom se li permetia pujar als bots salvavide>>, van declarar Florentina i Assumpció, entre sanglots <<Un pobre  home va arribar nedant al nostre bot i s’hi va agafar. Tremolava de fred i quasi no podia ni enraonar. D’una ganivetada li van tallar la mà. A d’altres, els van matar a trets>>

Bot número 12 on anaven les germanes Duràn

Per combatre el fred, Florentina i Assumpció, s’aferren l’una a l’altra. Miren el cel. <<Mai no l’havíem vist tan estrellat>>, reconeixen a New York. Els bots s’organitzen  i, alguns, es lliguen entre sí. El d’elles amb el 4, el 10, el 14 i el D. Amb cada unió, l’esperança de trobar vius l’Emili i en Julià, se’ls esvaeix. Dues llarguíssimes hores més tard, la llum blava d’unes bengales, el so profund i ronc d’una sirena, i una nova esperança: el seu bot, unit amb els altres quatre i el plegable, acudeix al rescat dels supervivents dels plegables A i B. Florentina escodrinya els rostres demacrats dels que pugen, reconeix el segon oficial, Lightoller, i mira de  saber d’en Julià i l’Emili, però no sap anglès i l’oficial no l’entén.

Entretant el Carphatia ha començat les feines de salvament i d’acolliment dels nàufrags. Els bots són hissats, es reparteix roba d’abric, mantes, sopa i  te calent, i s’atén als ferits. A dos quart de nou del dilluns de Pasqua, l’últim bot, el de Florentina i Assumpció, és rescatat. Les noies, mig congelades, són enviades a l’infermeria.

El bot 12 en arribar al Carphatia

La confusió regnant, la circumstància que el bot d’en Julià i l’Emili fos dels primers en ser hissat, els múltiples llocs habilitats per atendre els nàufrags i el lamentable estat en que es troben Assumpció, Florentina i l’Emili , fa que no sàpiguen res els uns dels altres. Els dies següents, una terrible tempesta els fa témer un altre naufragi.

Passatgers del Carphatia ajuden als supervivents del Titànic

L’endemà, a Barcelona, La Vanguardia, publica els contradictoris despatxos que arriben de New York, Boston i París, anunciant el naufragi del Titànic. En uns s’explica que hi ha molt pocs supervivents i en d’altres que tothom ha estat rescatat. Els familiars d’en Julià, de l’Emili i de les dues germanes Duran, se’ls llegeixen i esperen. El dia 18, el mateix en que el Carphatia arriba a New York, un telegrama de la White Star Line els dóna per morts.

<<En arribar a New York, creiem que ens portarien a l’illa d’Ellis per passar pels tràmits d’immigració>>, explicà en Julià <<En atenció al dol i sofriment dels supervivents, aquest procediment es va suspendre. Mai no oblidaré la visió del port a vessar de plorosos familiars, de periodistes ansiosos d’un gran reportatge, d’ambulàncies, metges i infermeres. En tocar terra, després de tants de dies amb el balanceig del mar, tot se m’engronsava. L’Emili va ser ingressat en un hospital i jo, amb l’ajut de la Creu Roja, vaig començar a buscar a la meva estimada i a la seva germana. Al capvespre del diumenge 21, una setmana després del desastre, les vaig localitzar. Per desgràcia, el bon amic argentí, que ens va alertar, no el vaig trobar>>

El mateix dia, la White Star Line, telegrafia a Barcelona avisant que els quatre passatgers catalans s’han salvat.