CONTINUEM AMB ELS CATALANS

Un majestuós iceberg de trenta metres d’alçada i un resplendent Titànic de quaranta-sis mil tres-centes vint-i-vuit tones i que navega a una velocitat de 22,5 nusos, es dirigeixen l’un contra l’altre. Fleet i Lee, els servioles, veuen una boirina que avança cap ells i perceben un alè glaçat que els congela l’ànima. Intueixen la presencia del gel. Quan el veuen, el xoc és imminent. Frederick Fleet fa sonar tres cops la sirena d’alarma i telefona al pont: <<Un iceberg just davant>>

Trenta-vuit segons més tard, el Titànic està ferit de mort.

Un cruixit, un lleuger tremolor, uns quants trossos de gel, que cauen a coberta, són el primer anunci pels passatgers que encara no s’han retirat. No en fan cas: estan a bord del vaixell més segur del món.

Mig adormits, en Julià i l’Emili escolten veus i uns cops a la porta: <<Salgan enseguida! ¡Hay peligro afuera!>>, els avisa un amic argenti.

Treuen el nas al passadís i, per les cares i corredisses, comproven que és veritat. <<Agafin els salvavides, deixin les seves pertinences a les cabines i pugin a la coberta>>, repeteix un cambrer que truca a totes les portes. Les dues germanes miren les bosses amb les fotografies dels pares, dels parents i amics; el petit joier nacrat amb les medalles que els ha donat la mare; la vànova de l’àvia; els preciosos vestits nous...

<<Som-hi!>>, apressen en Julià i l’Emili.

 El llançament de bengales és el detonant del deliri. Els passatgers de tercera veuen els besllum, les cabines i passadissos estan inundats,  l’aigua continua entrant i la inclinació del vaixell és un mal presagi. Els diuen que esperin. <<A, què? A ofegar-nos>> Pregunta una dona amb un nadó als braços i un parell de marrecs més enganxats a les faldilles. El seu home, prem la gorra i calla. L’única via d’accés està barrada i les escaletes de ferro que ascendeixen els sis pisos que els separen de la salvació, no són aptes per a nens. Entretant, el primer oficial Murdoch, que s’ocupa dels bots d’estribord, i el segon oficial Lightoller, que s’ocupa dels de bavor, tenen dificultats per convèncer les dames que han d’abandonar les comoditats del Titànic. L’aigua està molt avall i és molt negra i fa molt fred i, el pitjor de tot, han de deixar els seus homes.

Es llença un coet blanc, els incrèduls comencen a creure i els desesperats es desesperen més. El vaixell s’inclina perillosament, als crits i plors, s’hi afegeix l’estrèpit de la trencadissa. Florentina s’aferra, al Julià. L’Emili els segueix estirant de l’Assumpció. A cops i empentes i agafant-se a tot el que no cau per la borda arriben a dalt. L’espectacle és dantesc: les enormes hèlices són fora de l’aigua, la gent s’amuntega, s’empeny i es trepitja, per accedir a un bot; els mariners i alguns heroics passatgers, a risc de la seva vida, obren pas a les dones i els nens.

Han passat dues hores des del xoc i el naufragi és imminent. <<Senyores! Senyores!>>, crida un mariner. Florentina s’abraça al seu promès i li suplica que vagi amb elles. <<Només les dones>>, insisteix el mariner. Es fan una última abraçada i un últim bes i una última mirada i el bot número dotze, amb disset dones, tres tripulants i quaranta-tres places buides es abaixat. En tocar l’aigua, els tripulants remen amb força per separar-se el màxim possible del Titànic que, gràcies a William Bell, el maquinista principal i a alguns fogoners que treballen a les calderes 2 i 3, llueix com un palau. Veuen alçar-se la popa i a grups de passatgers que, en un il·lús intent de fugir del malson, es llencen al mar amb l’esperança de ser rescatats pels ocupants d’algun bot. Les dues germanes ploren. L’Emili i en Julià no es donen per vençuts. Com que a bavor no queden bots, corren cap a estribord. Allà la situació és molt pitjor i no hi cap possibilitat que els deixin pujar.

<<O ara, o mai>>, —crida en Julià. Es penja d’una de les cordes del bot que està sent arriat, es deixa lliscar i d’un salt s’hi fica. L’Emili el segueix, però un mariner, que ha vist la maniobra, l’enganxa pel coll i d’una estrebada el fa enrere. <<O ara, o mai!>>, crida, també, l’Emili. Es desfà del mariner, s’agafa de la barana, es dóna impuls i salta. Té sort. Tot i que en la caiguda es trenca una cama i perd el coneixement, cau dins la barca, en Julià l’amaga sota unes lones i mira al voltant dispost a defensar el seu amic de les ires. El que veu és un grup de desventurats jugant-s’ho tot a una carta.

—Remin! —ordena un cambrer—. Si no serem engolits pel remolí.
—Socors! Socors! —supliquen els que són dins l’aigua.

A bord les llums fan pampallugues, s’envia el darrer SOS, el capità relleva la tripulació amb un “Salvis, qui pugui”, una xemeneia es desploma i la cridòria s’intensifica. A les dues i quart, després de una dolorosa agonia, el Titànic profereix un soberg bram i es parteix en dos. Per uns instants, que semblen eterns, la popa sura suspesa en el no res, gira sobre si mateixa, i es submergeix, a poc a poc, ràpid, més ràpid; les calderes esclaten, els llums s’apaguen, s’escolten udols i laments. Un gran remolí remou la calmada superfície i xucla tot el que pot.

Una estoneta més, i silenci absolut.