El camí vers el desastre havia començat cinc anys enrere en el transcurs d’un sopar a la mansió de Lord Pirrie.

William Pirrie, gerent de les drassanes Harland and Wolff, i Bruce Ismay, armador i president de la White Star Line, decideixen la construcció de tres vaixells a vapor, ràpids, luxosos i on tingui cabuda una tercera classe. Amb aquests transatlàntics, pretenen guanyar als competidors i ser la naviliera escollida pels capriciosos milionaris delitosos d’exhibir-se, per la prospera classe mitjana que vol ascendir un graó, o uns quants, i pels desheretats de la fortuna que aspiren a deixar de ser-ho en el nou continent. Els noms escollits, Olympic, Titànic i Gigantic, mostren l’ambició del projecte i les seves pròpies ambicions.

Thomas Andrew, nascut a Irlanda del Nord el 7 de febrer de 1873, constructor i dissenyador de vaixells i un dels principals accionistes de les drassanes Harland& Wolff de Belfast, fou l’encarregat del projecte. Per la construcció del Titànic va utilitzar els millors materials i les tecnologies més avançades, com els compartiments estancs que dividien el casc en 17 seccions independents que, teòricament, el feien insubmergible, i una completíssima sala de radiotelegrafia. Pel que fa a comoditats i luxes , a més a més de piscina interior, gimnàs, pista de squash, bany turc, biblioteca i sala de recepció, disposava de tres ascensors.

La culminació és a tocar.

Un majestuós iceberg de trenta metres d’alçada i un resplendent Titànic de quaranta-sis mil tres-centes vint-i-vuit tones i que navega a una velocitat de 22,5 nusos, es dirigeixen l’un contra l’altre. Fleet i Lee, els servioles, veuen una boirina que avança cap ells i perceben un alè glaçat que els congela l’ànima. Intueixen la presencia del gel. Quan el veuen, el xoc és imminent. Frederick Fleet fa sonar tres cops la sirena d’alarma i telefona al pont: <<Un iceberg just davant>>

Trenta-vuit segons més tard, el Titànic està ferit de mort.

Un cruixit somort, un lleuger tremolor, uns quants trossos de gel, que cauen a coberta, són el primer anunci pels passatgers que encara no s’han retirat. No en fan cas: estan a bord del vaixell més segur del món.

El capità Smith corre cap el pont i l’informen que han xocat contra un iceberg per la banda d’estribord. Thomas Andrews es convocat immediatament i baixa decideixen revisar el vaixell per avaluar els danys. Així que l’enginyer descobreix que , cinc, dels setze compartiments, la carbonera, la sala de correu, una sala de calderes i les bodegues 1, 2, i 3, estan inundades determina que no hi ha res a fer. Al Titànic li queden una hora o una hora i mitja de vida.

Conscient que no hi ha ni temps ni prou bots per a tothom, el capità, ordena que es doni prioritat a les dones i als nens i als radiotelegrafistes que enviïn la posició i el senyal d’auxili internacional.

Andrews s’encarrega d’avisar als passatgers i d’ajudar-los a pujar a un dels bots salvavides.

En el disseny original l’Olimpic i el Titànic havien de dur 66 bots salvavides, en els que hi cabrien totes les persones que anaven a bord. Tanmateix, la companyia naviliera va pensar que els passatgers i la gent, en veure tants de bots, desconfiria de la seguretat dels seus vaixells i va optar per posar-n’hi només 32 (que eren el doble dels que pertocaven per llei).

Ni el capità Smith ni l’enginyer Andrews van sobreviure a la tragèdia.

Un dels supervivents més criticats, i amb raó, va ser l’armador i president de la White Star Line, Bruce Ismay, que va abandonar el seu Titànic quan encara quedaven moltes dones i nens a bord. Per aquest motiu la societat londinenca el va qualificar com un dels més grans covards de la història.