En el llibre “The Night Lives On” l’escriptor Walter Lord, afirma:

 “L’any 1912, les persones tenien confiança. Ara ningú està segur de res, i quan més insegurs ens tornem, més enyorem l’època feliç en que coneixíem totes les respostes. El Titànic simbolitza aquesta època o, malauradament, la seva fi. A mesura empitjoren les coses, més pensem en aquest vaixell i en tot el que es va enfonsar amb ell”

La gran escala de marbre

De les mil cintes víctimes hi havia un 76% de la tripulació;  un 75% del passatge de tercera; un 59% del de segona i un 40% del passatge de primera.

Com ja he dit en una entrada anterior, les cabines i els serveis de tercera classe eren els que estaven més allunyats de la coberta de bots i els que hi teníem més difícil accés. A més a més, com a mesura de seguretat (caldria analitzar aquesta mesura),  poc després de la col·lisió, algunes portes van ser clausurades.  

Dels 109 nens que hi havia a bord, en van morir 53. Tots el de tercera classe i un de primera perquè els seus pares no van voler pujar en cap bot.

Dels 1667 homes, en van morir 1329.

De les 425 dones, en van morir 109

El nombre de persones que anaven aquella nit al Titànic varia molt segons les fonts que es consulten.

En un article del New York Times del 19 d’abril de 1912 s’afirma que eren 2340; el Consell Britànic d’Investigacions que eren 2201 i l’United State Senate, fent servir els registres de la White Star Line, dóna la xifra de 2.223, i les últimes investigacions ho deixen entre 2207 i 2208.

Una de les causes és que el Titànic que va salpar de Southampton (Anglaterra), va fer parades a Cherburg (França) i a Queenstown, Irlanda i que en cada port els passatgers podien pujar o baixar.

Una altra són les persones que viatjaven amb noms falsos com Sir Cosmo Duff i la seva amant; o jugadors i estafadors atrets pels milionaris; O els que tenien bitllet però que van decidir no pujar a bord; o els que van perdre el vaixell i no van dir res. ..

El Carphatia va ser el vaixell que va recollir els supervivents i el MacKay-Bennett els morts. Diuen que els cossos glaçats es balancejaven entre les restes del naufragi. Els 100 taüts i les bosses de lona que portaven eren del tot insuficients i els cossos més malmesos varen ser enviats al fons de l’oceà. Després de set dies va dirigir-se al port d’Halifax, el més proper, amb 190 cossos. Un d’ells era el de John Jacob Astor, un multimilionari americà, amb un patrimoni estimat de 85.340.919.86 dòlars de l’època. Altres vaixells enviats a recollir els cossos varen ser El Minia, el Montmagny i l’Oceana. En total es van recuperar 328 víctimes.

Tot i que la White Star Line es va oferir a repatriar els cossos, només 59 van ser reclamades.

Al cementiri de Halifax encara hi ha 49 persones no identificades.